La dama de les boires

Relata la història d’un deler, el de l’arxiduc austríac Ludwig Salvator —home influent de l’època— pel paisatge encara verge d’una illa. Al segle XIX, aquest noble i un pèl grotesc personatge marginal dins la dinastia dels Habsburg adquirí nombrosos béns i terrenys a la costa muntanyosa del nord de Mallorca, amb la qual cosa es bastí una mena de “regne en miniatura” que governà amb mà de dèspota. I és que, si bé a voltes filosofava amb dots il·lustres, fou certament un dèspota capriciós. Res no pogué fer fora el seu deler omnipresent. Ni les terres que acumulà. Ni la gent que se li oferí a canvi de feina i d’un plat a taula. Ni tan sols la seva ambició, gairebé insaciable, d’aplegar coneixements sobre l’illa: la topografia, la història, la cultura, els costums, la llengua. Tot plegat, símbol d’una desesperada passió mai prou satisfeta. Des de l’òptica d’en Martí, que d’adolescent —com tants altres— s’havia prostituït per a l’arxiduc, la novel·la esfulla de mica en mica el complex drama psicològic d’en Ludwig Salvator després que aquest abandonés l’illa molt de temps enrere. La novel·la consta d’una llarga carta que escriu en Martí al seu senyor des de la solitud d’un monestir muntanyenc per informar-lo de la mort de qui ha passat a la història com el gran amor mallorquí de l’arxiduc: na Caterina Homar. A ella, filla d’un fuster, havia transferit la gestió d’alguns béns de l’illa, i ella era qui l’acompanyava en els seus extensos viatges per la Mediterrània, en què també hi degué prendre part el narrador, fins que un dia l’arxiduc els envià tots dos de tornada a Mallorca, on esperaren debades el retorn del qui ho fou tot per a ells: amant, pare, mentor, benefactor, corruptor i destructor.