Original : http://www.escriptors.cat/autors/janermanilag/
El palau de vidre.
Barcelona: Aliorna, 1989.
Edat de lectura
El palau de vidre és un llibre dur i bell. Els temes que tracta no són fàcils ni amables, però el relat assoleix moments de gran plasticitat i sensibilitat. Probablement, la riquesa i els continguts de l’obra poden ser entesos, valorats i reflexionats entorn dels 15 anys. A partir d’aquesta fita —tanmateix orientativa—, l’obra és adequada a qualsevol edat, encara que pot ser especialment impactant entre adolescents i joves.
Argument
En Sulayman és un jove africà que es veu obligat, per la guerra i la misèria, a abandonar el seu país. Mentre travessen el desert, una vella li conta la història de Poniegu, la jove princesa segrestada pel vent del desert. Li explica que només un príncep la podrà rescatar. Ell voldria ser aquest príncep.
Després d’un viatge llarg i difícil, arriben a l’illa on, durant els primers anys malviu amb els seus pares, fent diverses feines. Quan la mare mor i el pare descompareix, en Sulayman comença a fer de camell, venent droga a la menuda pels carrers de Ciutat. És llest i àgil, però un mal dia la policia l’enxampa. Quan intenta fugir, es dóna un cop al cap i perd la noció de la realitat. És condemnat i empresonat. A la presó —amb la ment enterbolida— retorna a la fabulació que escoltà en travessar el desert i pensa que habita un palau de vidre i que els presoners són els cavallers de la seva cort. Un dia de Carnaval, sabedors de la seva follia, li fan creure que pot anar en una moto a buscar la flor negra dels boscos i rescatar Poniegu. El presoner que ell anomena “senescal” es compadeix de tant d’escarni i li vol fer veure la realitat, però Sulayman li respon: “¿No ho saps, senescal, que només és mentida allò que no sorgeix del somni?”.
Estructura
L’argument —per a facilitar la comprensió— ha estat explicat a l’apartat anterior d’una manera linial, però no és aquesta l’estructura del relat. L’obra es divideix en vint capítols breus. Els quatre primers ens exposen la situació actual del protagonista: és a la presó i la seva follia li fa confondre la realitat amb la fantasia. És objecte de burles i maltractaments per part de la resta de presoners. A partir del capítol cinquè i fins al dissetè fem un salt enrere i, mitjançant el desenvolupament del relat, ens assabentam de les causes que l’han aconduït a aquesta situació: la guerra i la fugida del seu país, la rondalla de Poniegu, la misèria, la desaparició dels pares, la vinculació al món de la droga i l’accident el dia de la seva detenció. Els tres últims capítols ens expliquen la festa, burla i escarni que li fan els presoners, però podem copsar com, a través d’aquesta burla, Sulayman acompleix —ni que sigui des de la follia— el seu somni: oferir a Poniegu la flor negra dels boscos.
Tema
El tema és la fràgil divisió entre fantasia i realitat, entre seny i follia. Com a subtemes importantíssims dins l’obra podem citar: l’horror de la guerra, l’emigració forçada, la misèria, el món de la marginació i la droga, la duresa de la vida a la presó, el racisme, la insolidaritat, etc.
Personatges
Hi ha un únic personatge central i protagonista, entorn del qual gira tot el relat: en Sulayman, anomenat sovint “el príncep de Montverd”. És un personatge complex i difícil de classificar, mescla d’heroi i antiheroi, de príncep i de captaire. En fugir del seu país té just dotze anys, en acabar el relat en té prop de divuit. En aquests anys ha conegut l’aspror de la vida i ha perdut els pares, la llibertat i el seny. És —però— un personatge que sedueix el lector: la seva lluita per la supervivència en un entorn difícil i hostil, la necessitat d’adaptar-se a les circumstàncies —sempre adverses per a un marginat com ell— i la seva vinculació insubornable al món poètic del somni i la fantasia el fa extraordinàriament atractiu i inoblidable. Sulayman ens mostra que, quan totes les portes de la vida es tanquen, la ment té encara recursos per a transformar la realitat i fer-la suportable, ni que sigui pels viaranys de la follia.
Tots els altres personatges són secundaris o incidentals i l’autor només en destaca alguns trets essencials per al desenvolupament del relat. Podríem citar la vella que li conta la història d’Aïssa i Poniegu, la qual serà per a Sulayman el referent a la poesia, la fantasia i la illusió. Com una vella donant de rondalla, esperoneja en el protagonista la necessitat de recerca d’una altra realitat, la capacitat de fabular i de sentir-se part d’aquesta mateixa faula, la seducció per la paraula. Podem citar, també, els presoners que des de la seva posició de marginats i condemnats, encara fan burla i escarni d’aquell que és més dèbil i indefens. Els pares que —des de la seva pròpia misèria— son incapaços de donar al fill un mínim de recursos per a la subsistència; el traficant, que només cerca el guany fàcil a través de la mentida i la violència; els policies i els jutges, per als quals Sulayman és només una peça en l’engranatge vast i obscur del món de la droga… En conjunt, podem dir que la incidentalitat de tots els personatges el que fa és subratllar la gran solitud del protagonista, la impossibilitat de rebre ajut, de comunicar-se. És per això que l’única opció possible és la follia, la fuita de la realitat.
Suggeriments didàctics
1. Un dels elements més atractius del llibre és, sens dubte, la història de Poniegu. La rondalla s’inicia en el capítol 6 i es desenvolupa al llarg dels capítols 7 i 8 per finalitzar en el capítol 9. En realitat, però, es tracta d’una història inacabada ja que el final queda obert, amb la protagonista segrestada pel vent del desert. Adesiara, el fil narratiu s’interromp per les preguntes de Sulayman i les vicissituds del viatge. Demanarem als nostres alumnes que tornin a escriure el relat obviant les interrupcions i que li construeixin un final, al marge de Sulayman, que clogui la rondalla. Pot ser un final d’acord amb la tradició d’aquests relats o bé un final sorprenent i alternatiu. Després, podem exposar els diversos finals i escollir el que ens sembli més encertat o adient.
2. “Ni que la mar els hagués llançat sobre l’arena, nàufrags perduts, desembarcaren en aquell port. No tenien res més que la vida, obscura com la pell. Derrotada, la vida.” (p. 49)
Tot el capítol 11 és dedicat a explicar la travessia marítima i secreta cap a les costes de l’illa. S’hi barreja el tractament ignominiós del patró, la fascinació per la descoberta del mar i la incertesa del que els espera a la nova terra. La problemàtica dels immigrants africans que arriben indocumentats a les costes espanyoles és una notícia freqüent a la premsa. Recollirem algunes d’aquestes cròniques i les usarem per iniciar un debat a classe sobre aquest tema, la problemàtica social i humana que comporta i les possibles solucions o alternatives que podrien contribuir a resoldre’l.
3. “La pols —pàllida neu— li permetia viure feliç. Esnifava una mica d’aquella pols blanca i sentia que la vida s’engrandia i es perllongaven les sensacions. Després vingué l’haixix, l’heroïna… Era un home jove, que s’injectava una dosi de felicitat cada matí, potser perquè no era capaç d’inventar-la, la felicitat.” (p. 68)
El capítol 16, “Ni que fos un animal ferit”, ens relata la mort d’un drogadicte amb cruesa i tendresa alhora. Podem llegir aquest capítol en veu alta a classe i demanar als alumnes què en pensen, de tota aquesta problemàtica. Després, podem cercar una notícia periodística semblant —dissortadament, no ens serà difícil trobar-la— i analitzar les diferències d’estil i llenguatge que hi ha entre una exposició de caràcter literari i una exposició periodística d’un mateix fet.
4.”De nit al desert, quan creix la lluna, les històries emergeixen de la memòria.
El camió avançava. La vella alçà la lona i senyalà els pous de pedra, ran del camí.
—N’hi ha molts? —preguntà Sulayman.
—N’hi ha molts.
—Quants? Més de mil?
—N’hi ha un per a cada història que neix al pensament.
—Quantes?
—No ho sé. Mil i una, potser. Una en cada pou.
La vella coneixia les històries que els pous ocultaven al fons del ventre. En l’entranya profunda dels pous, s’hi arreceraven les històries —velles contances— de la gent del desert.” (p. 31)
Podem entendre aquest fragment com una clara al·lusió als relats que conformen les Mil i una nits. Ara, que comptam amb una bona traducció al català d’aquesta obra, el professor por fer una exposició a classe de les seves característiques essencials (història-marc, datació, continguts, autoria, etc.) i demanar als alumnes que cada un d’ells elegeixi un petit conte d’aquesta col·lecció i l’expliqui als companys de classe. Una altra opció, és comentar les característiques d’alguns dels personatges literaris que provenen de les Mil i una nits i que són força coneguts a la literatura occidental: Xahrazad, Simbad, Aladí, Alí Babà, etc.
