Original : http://www.escriptors.cat/autors/janermanilag/
Obra
Recorda’t dels dinosaures, Anna Maria.
Barcelona: Edebé, 1993.
Edat de lectura
La contraportada del llibre ens indica que l’edat de lectura recomanada és a partir de nou anys. Ben probablement, a partir dels nou-deu anys, podem començar a gaudir d’aquesta història encara que, pel seus diversos nivells de lectura i el caràcter de paràbola, pot ser una lectura atractiva per a adolescents i, indubtablement, ho serà per als adults amb sensibilitat.
Argument
En Damià és un vell captaire que havia fet de prestidigitador. Les seves habilitats —i la seva filosofia— sedueixen els infants del barri, i especialment l’Anna Maria, els pares de la qual s’oposen a aquesta amistat. Després d’un temps de no veure’s, reprenen el vell projecte de fer una funció de màgia al teatre del barri. Anna Maria, d’amagat dels pares, hi fa de presentadora. L’espectacle és un fracàs, per la poca sensibilitat del públic i perquè en Damià ha perdut facultats. El pare de l’Anna Maria, enfadat, la va a buscar. Aquella nit, a la seva cambra, la nena s’adorm entre plors i somnia que ella i en Damià davallen una escala que els acondueix —a través del temps— milions d’any enrera, fins a arribar el moment en què els dinosaures es destrueixen entre ells. En Damià li explica la seva teoria sobre l’extinció d’aquests animals, provocada per la manca de sentiments i de sensibilitat. N’Anna no torna a veure en Damià, però una nit l’intueix entre els estels.
Estructura
L’obra, molt breu, es divideix en 10 capítols. En el primer capítol assistim al retrobament entre els dos protagonistes, després de mesos de no veure’s. Els capítols següents ens expliquen la vida de captaire d’en Damià, el seu passat d’il·lusionista, l’enuig dels pares de l’Anna Maria per l’amistat de la seva filla amb el vell, l’actitud dels veïns, etc.
Els capítols setè i vuitè exposen el nucli de l’acció: la funció fracassada al vell teatre, que posarà punt i final a la relació dels protagonistes.
Els dos últims capítols clouen l’obra i li donen la seva dimensió de paràbola, dotant-la d’un sentit simbòlic extraordinari. Relaten el viatge a través del somni que permet presenciar l’extinció dels dinosaures i treure’n conseqüencies perfectament aplicables a la realitat actual. Les últimes línies —que recorden el final d’El petit príncep— ens mostren com —malgrat les prohibicions— el record i l’ensenyament del vell Damià sempre serà present en el cor de l’Anna Maria.
Tema
Aquest petit fragment ens dóna —metafòricament— la clau del tema de l’obra: “Si la sang arriba freda al cap, el pensament es tanca a la il·lusió, a la màgia del somni”. La idea central de l’obra és que la manca de sentiments i de sensibilitat acondueix a la destrucció, a una vida grisa, mancada de qualsevol estímul. Entorn a aquesta reflexió, exposada mitjançant la singular teoria de l’extinció dels dinosaures, hi ha altres temes també importants: la marginació social, la força de l’amistat malgrat les diferències d’edat i condició, el dret a ser diferent, la manca d’enteniment entre els pares, etc.
Personatges
El relat gira entorn de dos personatges centrals, diferents i complementaris alhora. En Damià, el vell marginat que estima aferrissadament la seva llibertat i la vol salvaguardar a qualsevol preu (encara que aquest sigui un preu tan alt com la fam i el fred), posseeix un passat fet de fantasia i una filosofia de la vida pròpia, anticonvencional i crítica, però no àcida ni ressentida: “—No li agrada l’hospici. Diu que s’estima més lluitar sol per la supervivència, que la vida és còmoda a l’hospici, excessivament còmoda. A en Damià li agradaria ser un lleó salvatge, que ha de cercar-se la vida cada matí. Heu vist res més desgraciat que un lleó en una gàbia, fart de carn pudenta, marejat de tantes mosques que li embullen la memòria?” (p. 21). Malgrat la seva fortalesa i decisió, hi ha una cosa que entristeix profundament en Damià, i és l’oposició dels adults a la seva relació amb els infants. Per a ell, conversar amb nins i nines i mostrar-los una altra manera de veure i interpretar el món és el que dóna sentit a la seva vida. El adults, mancats de sensibilitat i plens de prejudicis, només veuen en ell un vell brut que vagareja pels carrers i beu massa vi, un marginat, un paràsit.
L’Anna Maria —com la Berta de Tot quan veus és el mar— és un personatge paradigmàtic en la galeria de protagonistes de Gabriel Janer. Intel·ligent i sensible, pateix la incomprensió dels pares i la manca d’enteniment entre ells. Ens sobta la seva lucidesa, la capacitat de condensar en una frase breu o una pregunta l’absurd del món dels adults:
“—No ens agrada —afegia la mare— que t’obsedeixis amb els enganys d’un malabarista errant de taverna. Un trampós.
—Però en Damià no enganya ningú.
—Què dius ara? Si tot és una trampa.
—Tot? —preguntava l’Anna Maria.
—Absolutament tot el que fa aquest home.
—Només tot el que fa aquest home?” (p.33-34)
“M’han dit —explicava— que potser es reconciliaran, amb les vacances. La mare creu que tornaran a estimar-se, com en aquell temps en què jo era petita. Tu creus que tres o quatre gin-tònics i una pizza tenen tant de poder?” (p.47)
L’Anna Maria construeix el seu propi criteri a través de les converses amb en Damià i de la seva observació de l’entorn i del comportament dels adults. La seva sensibilitat, a flor de pell, sovint xoca amb els plantejaments prosaics dels altres personatges: “I plorava, impotent de veure que aquella gent no era capaç, tanmateix, de percebre la fascinació màgica dels somnis.”
La resta de personatges que apareixen al llibre són secundaris, anècdòtics o purament incidentals. En podríem destacar els pares, convencionals i capficats en els seus problemes i després una sèrie de personatges adults que —encara que no comparteixin l’estil de vida d’en Dami—, no el censuren ni marginen: el comissari bonhomiós que aconsella a en Damià que vagi a l’hospici, però que comprèn la resistència del vell captaire i el convida a cafè amb llet i pastes; la fornera i el botiguer que li proporcionen un poc de menjar o la mestra, que voldria convidar-lo a fer una conferència als seus alumnes.
Uns altres personatges, que sorgeixen del somni i que tenen —com ja hem comentat abans— un sentit metafòric són els dinosaures. Sense individualitats, presentats com a grup, aquests animals prehistòrics són el referent que pren l’autor per simbolitzar l’autodestrucció, les conseqüències de la insensibilitat.
Suggeriments didàctics
1. El capítol 4 és el més divertit i faceciós del llibre. Ens conta dues anècdotes, plenament surrealistes, del passat d’en Damià com a il·lusionista. La primera explica com un dia volia fer aparèixer un ànec i li va sortir una artista de Hollywood, i les peripècies que hagué de patir per tal de fer-la descomparèixer. La segona, de com trossejà una senyora i en tornar a confegir-la màgicament li faltà un peu. Tant una anècdota com l’altra són molt atractives plàsticament i literàriament —hi ha tot un joc de suposades paraules màgiques—, és per això que una proposta atractiva seria refer aquest capítol en forma de còmic, dibuixant les seqüències i adaptant el text. Podem optar per fer-ho de forma col·lectiva, ja que així la feina serà menys feixuga i més engrescadora.
2. En Damià s’entristeix molt en veure que la grua se’n du el cotxe que li dóna aixopluc, i en la seva imaginació la compara a un dinosaure. Després, busca conhort a la seva tristor abraçant el tronc d’un vell arbre:
“S’aferrà a la soca i l’abraçà, amb el desesper de sentir aquell refús. El plor es va fondre en la duresa de l’escorça. L’arbre li comunicava una certa tranquil·litat, perquè tenia la sensació que no estava sol. Havia entrat la primavera i les fulles de l’arbre tremolaven, inquietes. En Damià percebia la vibració de les fulles, l’aroma de la saba, la vitalitat del tronc… I era com si fos un germà, un germà gran al qual pots acudir a cercar suport.” (p. 42)
La grua com un dinosaure i l’arbre com un germà gran són dues comparacions a través de les quals dos objectes habituals a la vida quotidiana es carreguen emocionalment mitjançant la percepció individual, un positivament i l’altre de forma negativa. Podem demanar als alumnes que elegeixin dos objectes i reflecteixin en ells una determinada càrrega emotiva. Ho hauran d’explicar per escrit, en un registre literari. Podem aprofitar per aprofundir en els conceptes de comparació i metàfora.
3. Al llarg del llibre surt diverses vegades la idea que l’hospici o l’alberg és un lloc on es poden satisfer les necessitats bàsiques del cos (menjar, dormir en un llit, rentar-se), però en Damià prefereix la llibertat i la incertesa del carrer a la comoditat que ofereixen les institucions. Una proposta seria buscar quins serveis d’aquests tipus hi ha a la nostra ciutat (on es troben, de qui depenen, què ofereixen, etc.) i elaborar-ne un petit informe o dossier. Treballarem les diferències entre la prosa expositiva i objectiva que requereix un informe i la prosa literària del relat que comentam.
4. Els dinosaures, tot i que han existit realment, acumulen una considerable càrrega mítica, afavorida per la literatura i el cinema. Demanarem als nostres alumnes què els agradaria saber d’aquests éssers i formarem diversos equips de treball per temes (classes de dinosaures, hàbitat i costums, llegendes, teories sobre l’extinció, novel·les i pel·lícules que en parlin, etc.), els quals buscaran informació i l’exposaran a classe, ajudant-se de materials de suport: lectura de textos, fotografies, esquemes, enregistraments, etc.
