gabrielmanilaAgusti PONS

AVUI, 7-XII-1991

En general, els escriptors mallorquins despleguen una llengua rica de matisos, d’una naturalitat només possible quan aquesta llengua pot pouar sense por de la realitat –perquè la realitat no ha perdut el registre lingüístic popular, per exemple- fins a construir uns artificis literaris empeltats d’un classicisme tan tòpic com real. Gabriel Janer Manila (Algaida, Mallorca, 1940), actual escriptor del mes, participa d’aquesta capacitat de transformar en literatura tot allò que posa en un paper, però hi afegeix dues característiques pròpies: l’eclecticisme i el rigor. Per eclecticisme cal entendre, en aquest cas, el conreu, a un nivell mateix de qualitat i d’exigència, de diversos generes literaris. En efecte, Gabriel Janer Manila es conegut com a novel·lista: Els alicorns (premi Josep Pla, 1971), L’agonia dels salzes (1973), Els rius de Babilònia (premi Sant Joan, 1984). Però a la vegada, Gabriel Janer Manila també ha destacat en el camp de la literatura infantil i juvenil –on ha guanyat els premis mes importants del país -, en el camp de la investigació teatral –la Biografia apassionada de Cristina Valls (1975), per exemple- i en el camp de la investigació pedagògica.
En aquests moments, Gabriel Janer Manila es catedràtic de teoria de l’educació a la Universitat de les illes Balears i estic segur que entre els mèrits principals que han possibilitat el seu accés a càtedra hi figura el seu treball La problemàtica educativa dels infants selvàtics: el cas de Marcos (1979). Si no m’equivoco –perquè no tinc el llibre a les mans, tot i que en el seu moment el vaig llegir endut per l’entusiasme que va despertar en Maria Aurèlia Capmany -, Marcos era un infant abandonat pels seus pares en els anys de la primera postguerra que s’havia creat entre animals i que, rescatat al cap d’uns anys, va haver d’aprendre a viure i comportar-se entre els humans; una mena d’infant roussonià o de Mowgli, amb la diferencia que Mowgli es la creació d’un escriptor angles que es va inventar una civilització animal mes ordenada que la dels mateixos humans, mentre que Marcos era un nen de carn i ossos que va sobreviure quasi per miracle als boscos i les muntanyes d’Andalusia. Crec que Gabriel Janer Manila va conèixer Marcos quan aquest ja era gran i feia de cambrer a les Illes, i de l’encontre en va sortir un llibre estremidor, fascinant. Ara mateix, la Fundació dels Serveis de Cultura Popular acaba de publicar –a traves de l’editorial Alta Fulla- el darrer treball de Gabriel Janer Manila: “L’educació de l’home que riu”, on no sabem que admirar mes: si la saviesa del catedràtic –que li permet parlar amb autoritat de les diverses funcions del riure i definir amb precisió el que cal entendre per humor jueu- o l’´ amenitat de l’escriptor.
I, a mes, i ho sento pel tòpic, Gabriel Janer Manila sembla no tenir mai pressa. Amb la seva cara de nen i amb el seu posat decididament afable no se sap ben be com ha pogut fer en relativament pocs anys tanta feina i tan ben feta. Potser aquest es el secret de les illes: transformar el temps en energia i no deixar solcs sobre el rostre dels qui les habiten.